Impost sobre els habitatges buits
La concentració d’habitatges buits genera ineficiències econòmiques – assignació poc òptima de recursos, externalitats negatives, entre altres – així com situacions de desigualtat elevades que dificulten l’accés a l’habitatge a les famílies de rendes més baixes. Els governs intervenen en el mercat immobiliari de moltes maneres, ja sigui a partir d’incentius fiscals, de programes de lloguer social, ajuts a la compra de l’habitatge, controls del preu del lloguer, augment del parc de lloguer públic, regulació sobre usos del sòl o límit de lloguer d’habitatges turístics, entre d’altres. Recentment, s’han començat a introduir iniciatives dels governs per contenir el dany que causen les concentracions d’habitatges buits, i en els darrers anys, gravar els habitatges buits s’ha convertit en una eina cada cop més popular entre els governs, si bé l’evidència internacional sobre l’efectivitat de la mesura és encara escassa.
En aquest context, l’any 2015 es va aprovar la Llei 14/2015 de l’impost sobre els habitatges buits (IHB) amb l’objectiu de reduir l’estoc d’habitatges buits i augmentar els de lloguer social. L’impost grava l’incompliment de la funció social de la propietat dels habitatges pel fet de romandre desocupats de manera permanent. En el moment de l’avaluació l’impost afectava els habitatges de persones jurídiques, buits durant més de 2 anys sense causa justificada i situats en municipis d’alta demanda. La base imposable es calcula segons els metres quadrats i existeixen bonificacions per qui dedica part dels habitatges a lloguer assequible.