La idea que la implicació de pares i mares en l’educació dels fills té una influència positiva sobre el rendiment acadèmic és tan intuïtiva i atractiva que administracions educatives, mestres i famílies l’han reconegut com un component crític per a l’èxit educatiu. Això no obstant, quina evidència hi ha que realment és així? I, si és així, quin tipus de pràctiques parentals, a casa o a l’escola, influeixen sobre quin tipus de rendiment? Quina mena de programes funcionen per pal·liar les situacions en què els nivells o la qualitat de la implicació parental no són adequats?

Les conductes disruptives, d’indisciplina o fins i tot agressivitat distorsionen el funcionament òptim de les classes i comprometen les condicions d’ensenyament-aprenentatge del conjunt de l’alumnat. Alhora, s’ha fet evident que aquests problemes d’actitud, quan es mantenen en el temps, perjudiquen el progrés educatiu dels alumnes que les protagonitzen. Les respostes que des dels centres educatius s’ha donat a aquest problema han estat diverses, des de l’establiment de sistemes de faltes i expulsions fins a enfocaments preventius o activitats de gestió emocional.

Tradicionalment, l’avaluació s’ha entès com la valoració del professorat sobre els aprenentatges de l’alumnat. Avui en dia, però, l’avaluació ha deixat de ser un instrument finalista (atorgament d’una nota) i s’ha convertit en quelcom més complex, en un recurs d’aprenentatge més. Ara bé, l’amplitud i la varietat d’instruments avaluadors aconsella investigar i reflexionar sobre quines pràctiques tenen un impacte més gran.

El lideratge pot jugar un paper fonamental en la millora dels processos educatius i, potencialment, incrementar el resultat acadèmic de l’alumnat. Aquesta afirmació, aparentment senzilla, amaga no obstant això una realitat complexa, ja que existeixen múltiples models de lideratge i també són diverses les característiques dels líders educatius que poden incidir en la seva efectivitat. De fet, esdevé fins i tot controvertida la pròpia definició de líder educatiu. Per tant, establir l’impacte de l’activitat dels líders educatius en el rendiment acadèmic dels alumnes constitueix un repte.

La segregació escolar és un problema educatiu de primer ordre. Estiguem parlant de segregació socioeconòmica, acadèmica o de població nouvinguda, ens trobem davant d’una situació que desiguala les condicions d’escolarització d’escoles i alumnes. És per això que volem saber què funciona (i què no funciona) a l’hora de fer-hi front, parant atenció a aquells mecanismes adreçats a gestionar el procés d’elecció i assignació d’escola. Zonificació, quotes, xecs, accions informatives, escoles “alternatives”, algoritmes d’assignació..., què sabem sobre la seva efectivitat?

Un dels elements que ha centrat el debat educatiu durant els darrers anys és la gran quantitat d’individus que no continuen els seus estudis més enllà de l’escolarització obligatòria i que es quantifica mitjançant una alta taxa d’abandonament escolar prematur. La literatura indica que aquest fenomen és el resultat de l’acció, de manera acumulativa, d’un seguit de factors de vulnerabilitat (individuals, familiars i d’entorn).

Dins el món educatiu, existeix actualment el convenciment que, al costat de les competències cognitives “clàssiques”, relacionades amb àrees curriculars com les matemàtiques o la llengua, hi ha un altre tipus d’habilitats de gran transcendència per al desenvolupament personal i les oportunitats socials dels infants i els joves del segle xxi: són, d’una banda, les denominades habilitats socials i emocionals, i de l’altra, les competències metacognitives i regulatives.

El lleure educatiu ha estat identificat com un element d’impacte en el desenvolupament cognitiu i social dels infants i adolescents, especialment en aquells d’entorns més desafavorits. No obstant això, l’heterogeneïtat de les activitats extraescolars i la diversitat de proveïdors d’aquests serveis són elevades, fet que provoca una important variabilitat en la qualitat de les activitats extraescolars i, per tant, en els seus impactes.