Caixa d’Eines i EducArts

El factor principal que ha motivat els programes Caixa d'Eines i EducArts és un accés limitat a la cultura per part de la població escolar en determinats barris de la ciutat de Barcelona, així com una situació de desigualtat respecte a la resta de territoris.  Entre les possibles causes s’identifiquen les oportunitats que pot oferir tant l’entorn familiar com el propi territori, on en alguns casos hi hauria menys oferta i menor densitat de teixit cultural i associatiu. D’altra banda, es destaca també la complexitat  socioeconòmica dels centres educatius, la qual cosa dificulta la seva tasca i les possibilitats d’èxit educatiu de l’alumnat. Finalment, en alguns casos, especialment a la Zona Nord, s’identifica una manca d’interacció i cooperació entre els centres educatius del barri, així com una connexió escassa amb la resta de recursos del territori.

Els programes Caixa d’Eines i EducArts, impulsats en el marc del Pla de Barris de Barcelona, cerquen donar resposta a aquesta problemàtica promovent l’educació artística en els centres educatius dels barris amb un accés més limitat a la cultura. Així, EducArts s’implementa a Zona Nord (barris de Ciutat Meridiana, Torre Baró i Vallbona), i Caixa d’Eines als barris de la Verneda i La Pau, Besos-Maresme, Baró de Viver-Bon Pastor, Roquetes, Trinitat Vella i la Marina.

Avaluar la implementació i els resultats d’ambdós programes.
Valorar si s’han assolit els objectius plantejats.
Revisar si existeixen evidències que suportin la teoria del canvi dels programes.
Tant les evidències recollides a partir de la revisió de literatura com l’experiència dels dos programes avaluats fan pensar que difícilment el programa pot tenir un efecte directe en el rendiment acadèmic.
Els programes sí permeten incidir en el benestar emocional de l’alumnat i en les seves eines i habilitats socials, així com en la cohesió de grup i les actituds pro socials (escolta, empatia, disposició a compartir etc.).
Els dos programes transmeten als docents una experiència que valoren com a positiva, així com eines i coneixements que consideren valuosos per a la seva pràctica docent i transfereixen a altres matèries i espais de pràctica.
La majoria de relacions entre docents i talleristes es donen en espais informals, de caire bilateral. Son poques les ocasions en què els programes han aconseguit generar reflexions grupals o entrar als claustres de professors/es.
Les activitats festives de caràcter comunitari han permès treballar sobre la identitat dels centres i projectar-la cap enfora. Tanmateix, les col·laboracions amb agents externs han estat gestionades pels equips de Caixa d’Eines i EducArts, la qual cosa fa pensar que són poc sostenibles fora del paraigües dels programes.
La participació de les famílies ha estat baixa.
Implementar un mecanisme orientat a poder mesurar l'impacte en l’alumnat dels dos programes (entregada una proposta de qüestionari).
Per tal de transcendir la informalitat de les relacions entre els i les talleristes i la resta de l’equip dels centres educatius es recomana convidar a participar els equips artístics a les reunions del claustre de professors/es (potser no a totes però amb una certa regularitat). Sinó els canvis en el professorat es realitzen a nivell individual i, si es té en compte l’elevada rotació docent en aquests centres educatius, això suposa un risc.
Segons la literatura i seguint les opinions recollides en les entrevistes i grups de discussió, la integració transversal de les arts en la docència es podria abordar amb èxit mitjançant la formació del professorat.
És aconsellable oferir més activitats, fora i dins dels centres educatius, destinades a promoure la integració de les famílies a l'escola i, en general, a la comunitat.
Seria recomanable revisar les teories del canvi dels programes per tal de valorar si tots els canvis esperats son factibles/realistes.